Montag, 15. September 2014

Entrevista Martin Münch - catalan 2003

Entrevista - Diario de Girona (Feb. 2003)

Martin Münch: la música neo-romàntica enfront de les hipervanguàrdies

P.- Quina és la seva visió de l'evolució de la música durant els últims cent anys?
R.- Els moviments de vanguàrdia i renovació de finals del segle XIX oposats a la música clàssica convencional varen culminar a l'entorn de 1920 amb l'obra d'Arnold Schönberg, la qual va esdevenir hegemònica després de la II Guerra Mundial en bona part arran del sentiment de culpa d'Alemanya després de Hitler. Schönberg partia de la idea que els sons coneguts fins aleshores eren signe de decadència, i que calia trobar un nou llenguatge musical, de llibertat total enfront del passat: fou l'atonalisme, basat en el rebuig a l'harmonia, a la jerarquia de sons. El so deixava de ser una peça del desenvolupament simfònic i esdevenia un fi en sí mateix, fred, un símbol de màxima sintetització. El ritme es va tensar, i el so va fer-se aspre a l'oïda. Finalment, la música atonal va tornar-se incomprensible, críptica (i no només per al gran públic); la seva hermeticitat va seduir molts compositors, que hi veien una marca de progressisme. Aquesta Música Nova, amb suport públic, va dominar ràpidament en els centres acadèmics, especialment a Europa Central, i els seus deixebles la varen entronitzar com a norma excloent dels altres corrents, els quals han vist molt limitada la seva progressió.
P.- Quina és la situació del neo-romanticisme en aquest panorama?
R.- En aquests moments, la nostra posició és proscrita. Pensi que a Alemanya les escoles sorgides a partir de Schönberg avui són l'ortodòxia. La recuperació de línees abortades per l'hegemonia de l'atonalisme és mal vista, "prohibida". Ens acusen de no haver comprès les necessitats de l'evolució musical, de situar-nos fora de la responsabilitat històrica.
P.- Són vostès revisionistes?
R.- Clarament, no. Aquest és el problema. L'acadèmia vigent ens acusa de combregar amb l'extrema dreta política, mentre que aquesta ens assenyala com a nova forma esquerrana. Les posicions de dreta radical consideren que tot allò posterior a Brahms i Wagner és degenerat. Nosaltres no retornem al passat sinó que obrim un nou camí.
P.- Quines són doncs les coordenades d'aquest camí?
R.- En primer lloc pensem que les línees derivades de Schönberg han arribat a un absurd: ni tan sols el millor públic les entén. L'atonalisme ha perdut coherència, en el sentit que no és comprensible, que no té poder comunicatiu. Creiem que l'atonalisme és positiu quan treballa en el camp de la dissonància, però no pas quan vol prescindir de tota regla harmònica, perquè esdevé música perduda, sense fonament. La nostra renovació troba el seu inspirador en el rus Aleksandr Scriabin, que va crear un estil propi de gran sensibilitat, tanmateix estroncat per la seva mort prematura el 1915 i per la posterior persecució de la seva obra per part del règim soviètic. Estem reelaborant el seu innovador idioma musical, que ha restat molts decennis a l'ombra pel regnat de l'atonalisme inintel.ligible. Altres autors en aquesta òrbita són Schmitt (Florent) i Szymanouwski. D'altra banda, en el meu cas, les altres fonts inspiradores son l'impressionisme, el modernisme (art nouveau), el tardo-romanticisme i l'expressionisme.
P.- Vostè comentava que la música atonal no es comprèn. Pot ser que sigui qüestió de temps? Pot ser que l'any 2100 Schönberg, o Boulez, s'escoltin igual que ara escoltem Mozart?
R.- No és gaire probable. Si amb setanta anys de vida, l'atonalisme no ha arribat a la gent, difícilment ho farà mai. L'argument de l'endarreriment de l'educació social ja no s'aguanta. En la classe de dissabte, a través dels nous instruments de categorització dels sons, vàrem demostrar amb una senzilla descripció matemàtica que es tracta d'un problema estructural, no pas pedagògic.
P.- Avui en molts àmbits de la cultura, especialment arran de la caiguda del Mur de Berlín, s'estan qüestionant les ortodòxies establertes durant el segle XX. No succeeix això en la música de l'Europa central?
R.- A Alemanya, molt limitadament. Hi ha molta resistència a la crítica. Aquesta és una tasca que tot just comença.
P.- Creu que és possible el diàleg entre vostès i el convencionalisme institucional?
R.- Sí. No lluitem contra l'atonalisme, sinó contra el seu totalitarisme. Acceptem les dissonàncies intel.ligibles, els sons discordants que mantenen una coherència harmònica mínima. Proposem una visió plural. L'únic límit és la qualitat. El que sí ens sembla una pèrdua de temps són alguns fruits lamentables de la hipervanguàrdia artística, com ara la desestètica.
P.- A què es refereix?
R.- A la desensibilització estètica, a la provocació i escàndol absolutitzats. En tot hi ha límits. Hi ha una frontera, que és la qualitat; pot ser molt fina, difícil d'establir, però hi és. Si no hi haguessin límits, tot valdria, fins i tot la mediocritat. Miri, fa poc, en un festival, un personatge damunt d'una escala al costat d'un piano va llançar sobre l'instrument un cossi de ferro ple d'aigua. El va malmetre, fent un soroll impressionant. Molta gent va aplaudir. Això no té cap sentit, ni que algú li busqui alguna mena de simbolisme fàcil, fàcil i artísticament fals. Són sobrevaloracions de la provocació, signes de la incapacitat de comunicar constructivament.

Keine Kommentare:

Kommentar posten